DIA 1 SANT FELIU DE GUIXOLS -- OLOT



Sant Feliu de Pallerols

　

                                                                         

                                                                              DIA 1

　

Surto de Sant Feliu de Guixols més aviat tard, sobre les nou del matí. La meva intenció, llevat que no es trenqui res i el temps ho permeti, és fer una primera etapa d'uns vuitanta quilòmetres, al menys fins arribar a Vilanova de Sau o Vic.
Aquesta vegada però, no es tracta només de fer el Camí de Sant Jaume en la seva diversitat més personal (diuen que és la que t'adreça de la porta de casa teva, ja sigui a peu, a cavall o en bicicleta, fins a Santiago de Compostela) sinó de connectar el Mar Mediterrani amb l'Oceà Atlàntic (de Sant Feliu fins a Fisterra; 1600 quilòmetres a través d'una bona part de la geografia espanyola). I així ho faig. Surto per la porta de casa meva amb l'equipament ciclista pertinent i la burra carregada com mai; aquesta vegada he volgut despendre'm de qualsevol pes a l'esquena i passar-ho tot a les alforges. No només hi he hagut de posar una bossa suplementaria al damunt, suportada aquesta per una xarxa elàstica, també, i això m'ha anat d'allò més bé, una petita bossa de manillar pels útils més importants; (càmera de fotos, frontal, cartera i mòbil). En aquesta bossa addicional, encara que, sabent amb antelació que no ho faré servir, hi porto un equipament complert d'hivern (mitges llargues, samarreta tèrmica, jaqueta gruixuda, buf, i guants de fred extrem). Sembla ridícul, veritat?. I més tenint en compte que surto el dia vint-i-set de Maig. De totes maneres, l'experiència em diu que..."per si les mosques", agafa-ho.
Com deia; surto més o menys acoquinat per la porta de casa meva cap al carrer. De nou, amb un nus a l'estomac que se perfectament que desapareixerà quan comenci a donar-li als pedals, enfilo cap a Sant Feliu (visc als voltants)
Baixada d'uns tres quilòmetres si fa no fa, acompanyat en tot moment del fresc vent del matí a la cara. Pedalo molt a poc a poc i amb cert neguit fins arribar a la carretera de Girona, on al arribar a la seva part més alta, ja passada la rotonda de la ronda de ponent, em giro per escodrinyar per última vegada el Mediterrani.
Em deixo portar per la inèrcia de la prominent baixada que em porta gairebé sense pedalar fins a Santa Cristina d'Aro, on m'acomiado de la família i amics. Ràpidament, com si tingués por de perdre'm quelcom del camí, m'enganxo al carril bici en sentit Girona.
Només han passat una vintena de quilòmetres, més o menys entre llagostera i Cassa de la Selva, que tinc el primer ensurt del dia; no és massa transcendent, però... el comptaquilòmetres ha deixat de rutllar; senzillament s'han esgotat les piles.

—No és massa important—penso. Però la veritat és que m'agradaria controlar, no només la distància parcial de cadascuna de les etapes, també la del total del trajecte.

Segueixo en direcció a Girona sota un cel que amenaça pluja de forma imminent.

En arribar a la capital, a l'esquerra, just abans de la caserna de la Guàrdia Civil, hi veig la botiga de triatló del meu amic David. Sense pensar-m'ho dues vegades, m'hi llenço a comprar un comptaquilòmetres nou. És tancat! No m'ho puc creure! A la porta hi ha un rètol que resa; torno en quinze minuts.

M'ho agafo bé i passo del molt apreciat comptador.

Passats uns breus minuts arribo sense cap problema a la devesa, on amb molt de goig i per primera vegada, puc observar com un senyal vertical m'indica el camí a seguir; Camí de Sant Jaume per Montserrat.

Pedalo cap a Salt, per un camí que convida a relaxar-te i a gaudir d'un entorn atapeït d'horts a ambdós costats. El camí? Pla, i d'una amplada d'uns tres metres, insta una i altra vegada perquè puguis assaborir sense presses d'un lloc com aquest; tranquil·litat.

A un ritme totalment assossegat i resseguint temporalment el riu Ter, enganxo l'antiga via del carrilet a prop de Bescanó. Sant Julià de LLor i Bonmatí, Anglés, La Cellera de Ter i El Pasteral, on segons la idea inicial, havia de girar a l'esquerra i pujar per les vies de servei dels pantans de Susqueda i Sau.

Arribo a El Pasteral, on veig els senyals que indiquen la bifurcació dels dos camins; a l'esquerra, cap a Vilanova de Sau, i a la dreta cap a Sant Esteve d'en Bas.

Quan estic just davant del tòtem dels indicadors amb les dues opcions, una amb una sageta groga i l'altra amb la corresponent banderola metàl·lica, quelcom em diu que haig de seguir a la dreta, cap a la Vall d'en Bas. O sigui; totalment el contrari del que tenia previst. Jo, com que sempre faig cas als meus instints (seré tanoca) encaro la burra cap a la capital de la comarca de la Garrotxa. —No porto mapes de la zona—penso— però, és igual, tenint en compte que sovintegen els senyals verticals, no crec que tingui cap dificultat per arribar a Vic, lloc on conflueixen els dos camins.

Tot just haver passat per El Pasteral, una pujada d'aquelles que fa treure el singlot es presenta davant meu, amenaçadora. A mig camí, i bufegant com un senglar ferit de mort, hi veig un ciclista que sembla que no pot amb la seva ànima. Una noia!

—Hola, com va això?—li pregunto. Em sembla que va intentar contestar, però crec que li faltava aire. Semblava un tomàquet a punt d'esclatar. Més amunt, ja a la part més planera, tres ciclistes més; una noia i un noi, d'uns vint-i-tants anys, aquests també amb cara d'haver-ho passat realment malament, em saluden més o menys correctament. A uns cinquanta metres aproximadament, hi ha una altra noia que sembla que ha arribat abans que la resta del grup i que no ha patit tant. Per la indumentària i per la seva aparent condició física, la veig quelcom més professional. Si més no, més ben preparada.

—Bona tarda.

—Bona tarda—em contesta.

Passats uns metres, la noia en diu; —Que fas el camí de Sant Jaume? És que he vist que portes un parell de vieires penjant de les alforges...

La meva contundent i afirmativa resposta, aconsegueix que aquella noia, l'Àlex, deixi escapar un somriure d'allò més encisador. —Jo també l'he fet!—em va respondre— l'any passat vaig fer el Camí Francès (és el Camí per excel·lència; va de Roncesvalles o Saint Jean Pied de Port (depèn si es vol sortir de França o Espanya) fins a Santiago de Compostela).

Passem pels pobles d'Amer i Les Planes d'Hostoles a ritme d'anècdotes del Camí de Sant Jaume. Històries que es succeeixen bilateralment i que aconsegueixen que aquesta part de va via verda sigui d'allò més amena.

A mig camí entre Les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, l'Àlex se n'adona que ens hem avançat molt a la resta del grup (realment, sembla que ella és l'única que està en forma), i em diu que esperarà a què arribin els altres. —Jo vaig tirant—li dic—crec que pararé a menjar quelcom a Sant Feliu... I així ho faig, però, tot just haver muntat de nou a la burra, sento un soroll que no presagia res de bo. Un raid trencat! No m'ho puc creure! Acabo de començar i ja he trencat un raid!.

M'imagino que el motiu és degut a l'antiguitat de la bici (aquesta ja és la segona vegada que se'n va cap a Santiago) i a més a més porta molta guerra. I si a tot això li afegim que el pes de les alforges, que aquesta vegada és molt superior...

En un principi, trencar un raid no és excepcionalment dolent ni estrany. Si no fos per la quantitat de quilòmetres que tinc previst fer i l'elevat pes de les alforges, podria seguir pedalant sense cap tipus de problema durant un munt de dies. El principal problema, però, és que s'arribés a trencar un segon raid. I tampoc passaria res si es trobés a l'altra banda de la roda. Si que seria més conflictiu si el segon es trenqués just al costat de l'altra; la llanda es podria arribar a deformar de tal manera que el pneumàtic contactaria amb el quadre. Això es traduiria amb un fet irrefutable; adeu viatge.

Busco ràpidament un mecànic de burres. Al costat de la via verda, cap a la meitat del poble, hi veig un rètol que diu; es reparen bicicletes... Som-hi! Entro al taller (de cotxes) i aquell home, amb certa duresa, em diu que té molta feina i que no em pot ajudar. De totes maneres, com si es sentís culpable, m'indica un lloc on assegura que em podran reparar l'avaria. M'imagino que devia pensar que era molta feina això de treure les alforges, fer el mateix amb la roda del darrera, treure el pneumàtic, la càmera, cassette, el disc de fre, el protector del cap de raid... ho entenc. Entro en un altre taller (de motos) i trobo un noi molt correcte que molt amablement m'arranja el problema. Més d'una hora!!! Mentre, jo m'entretenia parlant amb un parell d'amics del mecànic que aparentment ajustaven la moto pel seu compte. Recordo que un d'ells, el més de la broma, deia que era un professional dels Gin Tònic, i em va explicar amb tota mena de detalls com es confeccionaven els millors del món. Bona gent.

Com que s'ha fet una mica tard, decideixo (és l'avantatge d'anar sol) quedar-me aquí a dormir, a Sant Feliu de Pallerols. M'indiquen on és l'únic local on puc fer-ho, però... quina ràbia! Tot és ple! —Som divendres i ha baixat (o pujat) molta gent de Barcelona—em diuen. Que hi farem. —Seguiré fins a Sant Esteve d'en Bas—penso. Quan encara no he sortit del poble ni m'he tret del cap els Gin Tònic, em torno a trobar l'Àlex i els seus amics, que per cert, una estona després m'assabento que són cinc Mossos d'Esquadra que estan de vacances i que fan la ruta Salt/Olot/Salt en un parell de dies. Un d'ells, el més jove... bé, quan hi penso encara em trenco de riure; volent fer la gràcia, va fer un caballito sense tenir en compte el pes de les alforges. Semblava com quan un cavall salvatge desmunta el seu genet... Espectacular!!!

Em diuen que tenen reserva en un alberg de l'agència catalana de la joventut (Torre Malagrida), a Olot, en un edifici noucentista que m'asseguren que està d'allò més bé. Que si vull (els hi he explicat que aquí no hi cap allotjament lliure) que els puc acompanyar, que és molt probable que hi hagi espai per a un més.

Quan passem per Sant Esteve d'en Bas, molt ben flanquejat pels meus amics els Mossos, observo com un senyal vertical m'indica que haig de fer un gir de noranta graus cap a l'esquerra. Ei! Però...! Encara falten vuit quilòmetres fins arribar a Olot... que faig? Em desvio setze quilòmetres de la ruta (anada i tornada) per anar amb ells? Si...! Perquè no?

Seguim pedalant cap a Olot tot explicant anècdotes de rutes i bicicletes a dojo, quan de cop i volta me n'adono que no anem bé... em dóna la sensació, malgrat que no hem deixat la pista en cap moment, que tornem enrere. A més, comença a fer-se fosc i això pot complicar la cosa.

Després de preguntar a un parell de pagesos (crec que estaven més perduts que nosaltres), un ciclista que ens ve de cara ens informa que anem en direcció totalment oposada (tot xarrant ens hem saltat una petita bifurcació, per cert, molt i molt amagada).

En pocs minuts, fet que aconsegueix tranquil·litzar-me una mica, retrobem el camí correcte i gairebé a les fosques arribem a la capital de la comarca, Olot.

Amb l'I-Phone a les mans, una de les Mosses, la Gisela, connecta el gps i ens porta directament fins al nostre allotjament; l'Alberg/ResidènciaTorrre Malagrida, al Passeig de Barcelona, 15.

Un local excepcional!!! L'edifici, restaurat l'any 2004 i envoltat d'amplis jardins, és una torre d'estil noucentista construït al principi del segle passat. Val la pena entrar-hi, encara que només sigui per gaudir dels seus bonics detalls arquitectònics

Ara falta veure si hi ha lloc per a un altre (no tinc reserva).

—Cap problema!—diu la simpàtica hostalera de l'alberg—a més, si voleu, podeu dormir tots junts (s'entén que vull dir al mateix dormitori).

Ens allotgem, dutxem (per separat) i anem a fer un tomb a veure si sopem alguna cosa. La gent ens diu que si volem menjar bé i en quantitat ( —I econòmic?—penso), sense cap mena de dubte hem d'anar a Can Guix. De veritat que feia temps que no menjava tant ni tan bé (fora de casa). Ho recomano.

Ens "posem com el quico", i entre birra i birra, intento sense aconseguir-ho, que l'Àlex, la noia que està al meu costat, la Mossa que està boja per tornar a Santiago, m'acompanyi fins al Monestir de Montserrat. —No insisteixis—em diuen els seus companys— perquè aquesta és capaç d'acompanyar-te. —No puc, no puc—em repeteix ella una i altra vegada— que vols que em facin fora de la feina? Demà passat haig d'incorporar-me sense falta.

Sóc a dins del llit, al costat dels meus col·legues de ruta i estança, i penso; de nou, sóc l'home més feliç del món.