DIA 15 MURIAS DE RECHIVALDO -- VILLAFRANCA DEL BIERZO

La Creu de Ferro

                                                                                DIA 15

     Avui, a primera hora del matí, sortim de Murias de Rechivaldo amb la ferma idea de conquistar "La Cruz de Hierro" (important i històrica fita del Camí de Sant Jaume) i Els Montes de León. Ho fem molt a poc a poc, i gairebé sempre a través d'un bonic i estret camí que circula a pocs metres del voral de la carretera comarcal, la que ens portarà a Santa Catalina de Somoza i El Ganso.

Un cop superada aquesta ultima vila, on per cert, els quilòmetres precedents han estat un regal pels sentits, iniciem una suau grimpada d'uns set mil metres que ens durà fins a Rabanal del Camino, objectiu incomplert a l'etapa d'ahir.
A l'any 2009, Èol, el deu del vent, i la pluja, infructuosament varen intentar escurçar les meves ganes d'arribar-hi. Déu, quin patir!!!
Enguany tot és diferent. No només la climatologia, que sembla que avui ens honora amb la seva benvolença, el fet d'anar en companya, encara que només sigui de manera puntual, comporta un canvi significatiu en la idiosincràsia envers el Camí. Diguem-ho d'una altra forma; tot es molt més fàcil i suportable si tens algú en qui recolzar-te.
De totes maneres, si que és veritat que la millor manera de fer les coses (gairebé totes) és en companyia, però jo, i si estem parlant de fer el Camí de Sant Jaume, per molts motius prefereixo fer-lo sol.
Aquesta vegada, però, fet del qual no me'n panadeixo gens ni mica, estic gaudint d'allò més de la companyia del meu amic Àlex.
Després de superar Rabanal del Camino tot passant pel carrer Mayor, seguim pujant per suaus i alhora bonics camins en direcció al minúscul i rigorós poble de Foncebadón (50 habitants).
Allà, amb una temperatura que convida a abrigar-se fins a les orelles (1440 m), seguim amb l'ascensió i patim com condemnats fins arribar al molló més important del Camí de Sant Jaume; "La Cruz de Hierro".
Mentre pujava, a pocs quilòmetres del cim, m'he "picat" amb un alemany que pujava amb la seva bicicleta de cicloturisme a tota velocitat. Aquest, que portava les alforges més carregades que el trineu de "Papa Noel", en un moment donat, tot gemegant com si d'un senglar ferit es tractés, al final va claudicar i alentir la cadència de les seves cames. Em poso al seu costat, el miro, em somriu, i em diu quelcom que no entenc... m'imagino que devia pensar el mateix que jo en aquell moment; estem com una cabra!!!
Em giro a veure si veig el meu... Vaja!!! l'Àlex ha desaparegut del mapa.
L'hi dic adéu a l'alemany i poso peu a terra per romandre al meu col·lega. Mentre l'espero, afalagat per la perspectiva, puc observar amb tota mena de detalls l'esplèndida vista que hi ha al meu darrera.
Dos, tres, o quatre minuts més tard, pel darrera d'un revolt de dretes apareix l'Àlex tot somicant i queixant-se per l'orografia del terreny.

—Estic "petat"—em plora— ja no puc més...

—Tranquil—li dic— som a menys de dos quilòmetres del cim.

Hi arribem i... bé, l'Àlex queda un xic decebut per la brutícia que hi ha al voltant de la creu. —No és brutícia—l'hi dic— son anhels de pelegrins, records i penitències que el vent s'emporta.

L'hi explico al meu company, sorprès, que la tradició és portar un petit còdol al damunt durant tot el camí. Aquesta pedra, on hi has d'haver escrit quins son els teus desitjos més rellevants, al arribar-hi, l'has de depositar a la base de la creu...

Us podeu imaginar la quantitat de pedres que hi ha al voltant de l'assentament?

Hi ha molta gent però, que no se'n recorda de replegar-la, ni al seu lloc d'origen ni pel camí. O senzillament volen canviar el sistema i fer-ho a la seva manera; Hi pengen banderoles, notes en petits blocs de paper, gorres, cintes de tela amb inscripcions longitudinals, etc. Fins-hi tot hi ha qui hi deixa les botes o peces de roba que han portat al damunt durant tota la travessa. És clar que, tot això acumulat, dona una inequívoca semblança de deixadesa i brutícia, sobre tot, i això encara fa més mal a l'ànima, si es tracta d'un lloc tan emblemàtic com aquest.

Després de fer-nos les fotos de rigor, retrobar-me jo amb els alemanys i fer una mica d'amistat amb una parella de Madrid, que per cert, la noia era gairebé tan encisadora com la bonica vila que hi ha al final de baixada, decidim esmunyir-nos carretera avall i arribar a Molinaseca. Abans però, no només hem de superar la cota màxima del camí (1515 m), també passarem a tota velocitat (son disset quilòmetres d'un esfereïdor descens) pel petits pobles de Manjarín, El Acebo i Riego de Ambrós.

A Manjarín, on hi ha un refugi regentat (dic regent per no dir "ocupa") pels auto-anomenats últims templers (monjos guerrers), hi fem parada per escalfar-nos les mans amb un cafè amb llet i comprar en parell d'efemèrides del camí.

Atemorits pel fred, però sobre tot pel maleït vent que sembla que comença a bufar de nou, seguim baixant i parem a El Acebo a esmorzar i... bé, no sabria pas ben bé definir el que vaig menjar... No era una delicatessen, però, cal dir que era senzillament diferent; un entrepà (no recordo de què estava farcit) sucat amb ou batut i passat per la fregidora (sencer). Resultat; un oliós badall que semblava una croqueta gegant... sense comentaris.

Com felins llepant-nos els bigotis i llevant-nos l'oli que s'ha disseminat per la nostra faç, posem proa cap a Riego de Ambrós i Molinaseca.

Al fons, encara que cada vegada més a prop, el famós i ric Valle del Bierzo ens dóna la benvinguda a una demarcació, on de nou, i això s'agraeix, la vegetació i la manca de severitat tèrmica tornen a manar.

De cop i volta sembla que tot ha canviat per a bé; la frondositat i verdor, sobre tot la dels voltants de Molinaseca, contrasten amb àrees més o menys àrides que hem anat alternant en aquests últims compassos. A més, el fred intens que hi feia a "La Cruz de Hierro", ara (en disset quilòmetres hem baixat mil metres) la temperatura ha pujat un munt de graus i s'ha convertit, junt amb l'agraciada arquitectura del poble (començant pel bonic pont medieval que hi ha a l'entrada), en una disbauxa pels sentits.

Ah!!! No recordava una petita anècdota; Quan varem arribar a la vila, a l'entrada, hi ha un riu que passa per sota de l'anomenat Pont dels Pelegrins. El Meruelo, que així és com es diu el riu, ràpidament es va convertir en una irresistible tentació pel meu company. —Haig de banyar-m'hi!!!—em diu— costi el que costi haig de fer-ho.

—Que t'has begut l'enteniment?—li recrimino— que no recordes que fa mitja hora encara portaves l'equipament d'hivern?

Doncs si!!! El senyor es va haver de banyar amb totes les de la llei. I com a testimoni, un parell de fotografies que vaig fer jo mateix....

Tot xino-xano, amb una tènue cadència que regalima distensió pels quatre costats, sortim de Molinaseca en direcció a la capital del Bierzo (Ponferrada). Allà, després de superar el riu Boeza i les vies del ferrocarril, passem pel davant del sensacional Castell dels Templaris (segles XII-XIV) i arribem a un punt on... bé, igual que l'altra vegada, al 2009, em torno a perdre sense remei.

Aconseguim trobar la sortida, així si, després d'un parell d'infructuoses voltes, gràcies a la inestimable col·laboració d'un transeünt que va ensopegar amb nosaltres i ens va orientar d'allò més bé.

Columbrianos, Fuentes Nuevas, Camponaraya, Cacabelos, son alguns dels petits, tranquils i encisadors pobles que anem superant entre vinyes alhora que ens acostem a Villafranca del Bierzo. Abans però, haurem de superar una zona on hi ha una molt deficient senyalització i una pujada, que si no l'esperes, et deixa distret.

Arribem, després de vèncer uns minuts d'angoixa (donava la sensació que el sender ens portava en direcció contrària), a la capital cultural del Bierzo, on fem parada i fonda a l'alberg municipal que hi ha a l'entrada del poble. Allà, just al davant de l'església romànica de Santiago (segle XII), hi ha l'anomenada "Puerta del Perdón", lloc on els pelegrins que seguien el Camí de les Estrelles, sobre tot els que tenien problemes físics de consideració, podien guanyar-se la indulgència del papa Calixt III i estalviar-se la resta del camí.

Després de reconèixer l'alberg i dutxar-me, agafo els estris de supervivència (mòbil, cartera i càmera de fotos) i em llenço per segona vegada a conquerir la vila de Villafranca del Bierzo. Mentre baixo, tot sol (l'Àlex està dormint), just al passar per la porta de l'església de Santiago, veig un nodrit grup de japonesos que esta fent un documental del Camí de Sant Jaume. Al veure'm, el càmera, i cridant unes consignes que trigaria anys en desxifrar, va enfocar la càmera cap a mi al mateix temps que la petita noia de vermell, l'adorable presentadora d'ulls ametllats, suposadament es desfeia en elogis dels pelegrins catalans (modèstia apart).

Després de les obligatòries salutacions (noblesa obliga), i de mostrar el màxim respecte per la feina d'aquells simpàtics i il·lustres visitants, giro cua i baixo al centre del poble a menjar alguna cosa... Hòstia!!! no recordava que haig de trobar un centre Internet!!! I a més a més que disposi d'impressora!!! Havia oblidat totalment que haig d'imprimir la targeta d'embarcament del vol de tornada.

Un mes enrere, al comprar el bitllet de Santiago a Barcelona per Internet, en un moment donat, em pregunten si vull triar seient (pagant). Davant de la meva negativa, i com que no saben si la resta de viatgers en triaran o no, em diuen que no el puc imprimir fins una setmana abans del vol.

Dit i fet!!! Em poso a preguntar a un parell d'amables ciutadans i... bé, la veritat és que ja porto dos locals on tenen internet, però... cap d'ells té impressora. Per fi, i com gairebé sempre a la vida (a la tercera va la vençuda), trobo un local de "chuches"/centre internet/llibreria, etc, que em permet imprimir la meva estimada targeta d'embarcament que em portarà, una vegada facturada la burra a Seur, cap a casa.

Quan surto del local amb el meu apreciat botí, l'Àlex, que ja ha superat la seva letargia peregrina, em truca i em diu que té molta gana. —Això només cal insinuar-m'ho—li dic rient— on quedem? A la plaça del poble hi ha un munt de bars amb terrasses... si vols?

—Mitja hora!!!—em diu— dóna'm mitja hora!!!

Mentre m'espero, i com que hi sóc molt a prop, decideixo anar a visitar la Col·legiata de Santa Maria (segle XVI), on veig que hi ha la porta oberta de bat a bat. Hi entro i... veig que una noia d'uns vint anys se m'acosta i em pregunta si vull informació d'aquest lloc de culte. —"Tu eres catalán"—em deixa anar— "se os conoce a distáncia".

—No "fotis"—li recrimino— tant se'ns nota?

—"Una barbaridad"!!!

—Bé, que hi farem—li xiuxiuejo— per cert... què és una Col·legiata? La veritat és que he estat en unes quantes, inclús hi he dormit, però en desconec el significat de la definició.

—No ho sé—em contesta avergonyida— sé que és una església més gran, però... no en tinc ni punyetera idea

—Vaig a fer una ullada.

No hi ha música. Els sorolls, per petits que siguin, son amplificats per les magnífiques voltes que em cobreixen i per les altíssimes parets de la nau principal. Al mig, just davant l'altar, una dotzena de bancs de fusta em conviden a asseure i a relaxar-me.

Després d'uns escassos minuts (cada fet necessita el seu temps; ni més ni menys) d'assaborir la pau i tranquil·litat que l'entorn afavoreix, agafo el mòbil i li faig un parell de preguntes al senyor Google...

—Església no episcopal on se celebren oficis religiosos com a les catedrals—li dic a aquella noia— ara ja ho saps.

Amb un malèvol i alhora captivador somriure, em diu —Això no val. Ho has mirat a Internet.

—Aquest—penso— és el petit al·licient de portar la punyetera tecnologia al damunt. De totes maneres, i que consti que jo les utilitzo dia rere dia, no sabria dir si els avantatges superen els inconvenients dins el paraigua de les noves tecnologies.

El mòbil, aquesta eina que tots portem al damunt i sense la qual aparentment no podríem subsistir, és una arma molt poderosa per ajudar-nos a superar obstacles de tota mena, sobre tot, i això ho puc corroborar, en una llarga travessa de les característiques del Camí de Sant Jaume. Si que és cert que et manté en contacte permanent amb la família i amics, però... bé, potser aquest és el motiu pel qual no acabis de desconnectar del tot de la teva altra vida, condició essencial per poder gaudir plenament del present.

—Altra vida?—pensarà algú.

Doncs si! Fer el Camí de Sant Jaume és com començar una altra vida. Ja sigui durant una setmana, dues, o un mes sencer. Mentre hi ets, i això pot semblar una blasfèmia per a segon qui, és com néixer de nou amb un sol objectiu a la vida; gaudir de l'entorn, els afables pelegrins, la gastronomia, l'arquitectura, els costums, fins i tot delectar-te amb tu mateix, però, sobre tot, costi el que costi, l'objectiu és arribar a Santiago.

—M'hagués agradat portar al damunt la credencial del pelegrí—li dic— per poder-hi estampar el segell de la parròquia, però...

—Hi ha gent que vol que li posi a la samarreta—em diu la noia— si vols...

—A la samarreta no, però... si me'l poses en aquest mocador de paper em faràs feliç.

—Aquí el tens—em diu alhora que em pregunta d'on sóc— ja sé que ets català, però...

Després d'una bona estona d'agradable conversa, aquella simpàtica, atenta i eixerida noia, em despatxa i em desitja un Bon Camí pel que queda de travessa.

Vatua!!! l'Àlex!!! —Ara vinc, nen!!!

Després d'un berenar/sopar a l'estupenda terrassa d'un dels bars de la plaça, fem un tomb pels voltants per poble on descobrim algunes de les seves joies arquitectòniques més valuoses; l'església gòtica de San Francisco (segle XIII), el convent de San Nicolás (segle XVI), i el castell dels Marquesos de Villafranca (segle XVI). Junt amb la col·legiata de Santa Maria i l'església de Santiago, una al bell mig de la vila i l'altra als voltants, donem per acabada la ruta cultural del dia i marxem cap al nostre cau; l'alberg municipal de pelegrins.

Quan ja portem una bona estona a la nostra alcova, a l'Àlex i a mi sen's posen els pels de punta... Si! Si! De punta! Sobre tot al comprovar que a la llitera que hi ha al al davant, la que festeja amb la porta, de dins del sac de dormir treu el nas una exuberant japonesa...

Bona nit...?