.png "English"){kind=small}
 |
| Entre Navarrete y Nájera |
DIA 6
Son les cinc del matí quan encara no han connectat el sol i em llevo d'aquella nevera plena d'insectes i petits raptors.
Aparentment, pel que sembla no he sofert cap tipus de picada.
—No m'estranya—xiuxiuejo irònicament— l'únic lloc on podien fer-ho és al cap. La resta estava confinada dins el sac de dormir. Semblava un capoll de seda de color blau.
Em vesteixo a corre-cuita i empleno les alforges enmig d'un núvol de mosquits. A continuació, li poso oli a la cadena de la burra (és la primera vegada) i surto d'aquell antre de mort com si em perseguís el dimoni en persona.
Quan passo pel davant de la recepció, allà, asseguts al terra amb cara de pocs amics, segueixen les dues feres que vigilen el complex. —Espero que no es pensin que sóc un pispa.
Passo pel seu frontis molt a poc a poc i empenyent la bici, amb l'únic soroll de les meves botes trepitjant la grava i de quatre ocells que no paren de piular. Alhora, esperant que aquells dos cans hagin tingut una nit plàcida, enfilo cap a la porta d'entrada (gairebé a les fosques) dos-cents metres més amunt.
Hi arribo i puc comprovar com, efectivament, a l'esquerra de la porta i a un parell de metres d'alçada hi ha un pas alternatiu. —El problema—penso— és que sóc incapaç d'aixecar la burra fin aquí dalt. Hauré de desmuntar-la.
Dit i fet!
Torno a desmuntar-ho tot i faig un primer viatge amb la bici a l'esquena. Després, torno enrere i faig el mateix amb les alforges. És just en aquell moment, al armar-ho tot de nou i amb una visibilitat gairebé nul·la, quan sento una punxada molt forta a la cama esquerra. —Deu ser alguna bardissa.
En trobo a la sortida de Fraga encarat a la carretera N-II i disposat a cruspir-me una altra vegada el desert dels Monegros. —La veritat és que no en tinc gaires ganes.
És curiós, però, els cinc dies que porto de travessa, me'ls he agafat com si fossin mers tràmits i he intentat fer-ho més o menys ràpid. No és que no els hagi assaborit, tot el contrari, el que passa, és que em dóna la sensació que l'autèntic Camí, el Camí de les estrelles, el que em fa somiar i gaudir d'allò més, no comença fin que arribo a Logroño (al 2009 ja em va passar el mateix). Només, i igual que fa tres dies, el Monestir de Montserrat em va captivar l'ànima.
No sé si és la manca de serveis per a pelegrins, el paisatge; inhòspit en alguns llocs com el desert dels Monegros, o la precària senyalització d'algunes zones del camí, però, la veritat és que sents quelcom diferent quan arribes a la capital de la La Rioja i comences a virar cap a l'oest. A partir d'aquell punt, de Logroño, el canvi és radical en la seva filosofia. Els pobles i la gent d'aquelles contrades (sobre tot els municipis més minsos), no només han quedat impregnats de l'essència del Camí a través dels segles, també l'ajut i l'hospitalitat envers els pelegrins, lloable, és sublim en la majoria d'esdeveniments.
L'única particularitat negativa, desde el meu punt de vista i si és que així ho podem anomenar, és l'excessiu gir comercial que darrerament ho encercla tot. De totes maneres, com que un ja és prou "grandet", ha de ser conscient de tot allò que la seva ànima necessita per sobreviure. La resta, en benefici de la travessa i d'un mateix, s'ha de ser prou intel·ligent per filtrar-ho.
—Ja tinc ganes d'arribar a Logroño.
Començo a tirar pel voral de l'N-II en direcció a Candasnos, a vint-i-set quilòmetres (com que el cerç bufa molt fort (vent del nord/oest) passo de la pista i ho faig tot per carretera).
Hi arribo gairebé dues hores més tard.
Allà, a l'ombra de l'Església parroquial de Nuestra Señora de la Asunción (segles XII-XVIII), puc esmorzar amb tota la tranquil·litat del món alhora que me n'adono que la punxada de la cama esquerra, la que em vaig fer a l'eixida del maleït càmping Fraga, no havia estat una bardissa.
Una butllofa vermella que pica d'allò més és un senyal inequívoc que és tracta d'una picada del senyor Spiderman. —Si! Si! Segur que ha estat una aranya!!! I en sóc al·lèrgic a aquest tipus de picades!!!
Surto de Candasnos i em faig setanta-tres quilòmetres gairebé d'una tirada, fins a Fuentes de Ebro. Abans però, passo per Pina de Ebro per fer una aturada tècnica. Allà, on per primera vegada trobo l'Ebro, baixo al riu a fer una petita i alhora important troballa; necessito una pedra plana per poder-hi inserir els meus desitjos més valuosos i transcendentals, i com diu la tradició, portar-la a sobre durant tot el camí i dipositar-la a "La Cruz de Ferro".
Abans d'arribar a Fuentes de Ebro, molt masegat pel maleït cerç que no para de bufar i per la gran quantitat de quilòmetres que porto a les meves cames, faig un últim tram en companya; per sobre meu, a uns quatre o cinc metres d'alçada, un falcó emula amb les meves evolucions. No només es manté a una distància prudent i constant, fet que aconsegueix que pugui escodrinyar a la perfecció la seva anatomia, sinó que, a més a més em segueix.
És curiós com, a vegades, el fet més banal de món pot aconseguir que gaudeixis d'allò més.
 |
| Entre Navarrete i Nájera |
 |
| Font dels Pelegrins ( Logronyo) |
 |
| Logronyo |