DIA 19 NEGREIRA -- FISTERRA

Corcubión

  DIA 19

           Em llevo tard, cansat i masegat de cames dins el meu cau de l'Hostal Mezquita. Avui, que per cert, no tinc ni punyetera idea de quin dia és, no només és l'última jornada de travessa, també és moment de fer balanç de la ruta i de cavil·lar si el meu esperit ha obtingut la remuneració que ha vingut a cercar.

Baixo, amb les alforges penjades al braç, per l'escala de cargol fins a la planta baixa de l'hostal. Pago els serveis, entrego la clau de la cambra i li dono les gràcies a la simpàtica hostalera, sobre tot perquè ahir va permetre que pogués passar la nit en un lloc decent. A continuació, carrego les alforges a la burra i em llenço a trobar el camí que porta a Oliveiroa. Ràpidament, però, me n'adono que tinc les cames "fetes caldo" i que em costa molt pedalar...

Agafo la guia i comprovo com, efectivament, més o menys com pensava, queden seixanta-sis quilòmetres per arribar a la fi de la terra i poder desempallegar-me d'una vegada de la bici (gaudeixo molt al seu damunt, però, després de mil sis-cents quilòmetres, haig de dir que en tinc els collons ben plens)

—Acabaré la travessa per carretera—penso— si m'embolico per corriols no sé pas si arribaré. Estic molt, molt cansat...

Amb tota la precaució del món i amb una cadència que convida, sobre tot a la reflexió i el judici, busco una alternativa sense gaire desnivell per les carreteres secundàries dels voltants. Sota un cel encapotat, però que de moment sembla que no m'amenaça, agafo l'AC 546 i passo per les viles d'Ordoeste, Corneira, Pereira i Antes. La calçada que ressegueixo suaument pel voral i sempre en direcció oest, ara és l'AC 441, via que em porta directament a Brandomil, Baiñas i Berdoias, on m'incorporo a l'AC 552 i viro cap al sud-oest, en direcció a la cada vegada més propera i desitjada Fisterra.

Agafo el mapa i, horroritzat, puc comprovar com la ruta original, la del Camí de Sant Jaume, passa més o menys a una distància d'uns vuit quilòmetres d'on sóc. En Paral·lel a la meva ruta però a l'altra costat de l'Embalse de Fervenza.

Segueixo, ara ja tot de baixada, en direcció a Cee i Corcubión, on per fi, després de dinou dies de muntanyes, valls, altiplans, camins i corriols de tota mena, puc tornar a assaborir l'olor del mar. —L'Oceà Atlàntic!!!—penso alhora que se'm posa la pell de gallina— vaig deixar el Mediterrani a la meva esquena i ara, aquí davant...

—Haig de seguir!!! Ja només queden deu quilòmetres per arribar a Fisterra.

Arribo a Sardiñeiro després d'haver patit com un condemnat, sobre tot, per culpa d'un fort ascens que hi ha a la sortida de Corcubión que m'ha deixat d'allò més tocat. És clar que... després ve el descens i em puc recuperar un xic, no només de cames, que per cert, ja no sé on les tinc, també mentalment. Sis Quilòmetres!!!

Per fi, arribo a un punt on hi ha un senyal que resa... "Concello Turístico Galego, Cabo de Finisterre, Patrimonio Cultural Europeo, Festa do Cristo declarada de interés turístico. I el més important...FIN DO CAMINO XACOBEO". I a sota, amb un rètol gegant; FISTERRA.

—No m'ho puc creure!!! He arribat!!!—penso alhora que els ulls em fan pampallugues— just però he arribat!!!

Encoratjat per la joia, el gust, el plaer i el goig d'haver-ho aconseguit, arribo al centre del poble i m'enfilo cap al Cabo Finisterre... —Tres quilòmetres de pujada!!! L'última pujada!!!

Masegat a no poder més, sobre tot les cames, poso el plat petit i deixo que el camí es faci llarg, molt llarg. Vull tenir el temps suficient per recordar els fets que s'han succeït durant la travessa, i el que és més important, intentar retenir-los a la meva trinxada memòria. He ciclat per camins, corriols, pistes de terra i carreteres. He vorejat interminables i alhora bucòlics canals de reg, embassaments, rieres, rius i he unit dos mars. També he passat pel vell mig de plantacions de nectarines, pomes, préssecs, raïm, blat... fins i tot d'opi!!! He travessat innumerables ponts i vies de ferrocarril. He anat sol i en companyia de l'Àlex... i a més a més, tant d'una manera com l'altra he gaudit com un nen petit. He passat calor, fred, molt fred, m'he mullat, m'han picat animalots de tota mena, he patit el vent. He anat a missa un munt de vegades i he gaudit d'un cant coral. He visitat tot tipus d'esglésies, catedrals, ermites, col·legiates i monestirs, el que m'ha permès reduir una mica més la meva ignorància arquitectònica. Gaudint d'allò més, també he tastat reiteradament la gastronomia autòctona i alhora he conegut un munt de gent. També he rigut i plorat... però, hi ha un fet irrefutable que es desprèn de tot això, sobre tot ara que gairebé s'ha acabat la travessa; sóc l'home més feliç del món.

                                                                                     FI