CAMÍ DE SANT JAUME EN BICICLETA: DIA 9 CALAHORRA -- NAJERA

Catedral de Burgos

DIA 9

Estic sortint de l'alberg de Calahorra molt a poc a poc, intentant no fer soroll i deixar dormir tranquil·lament a la resta de pelegrins.

Al passar pel llindar de la porta metàl·lica (sembla un centre penitenciari; codi d'accés, dos panys de seguretat, barrots...) me n'adono que l'Àlex ve al darrera meu. Ahir al vespre, que per cert, vaig quedar K.O. al tornar a la meva cambra, al final, malgrat que en tenia moltes ganes, no varem sortir a sopar (la civada també hi va influir).—Anem una estona junts—li pregunto— si et sembla podem fer uns quilòmetres i...

—Gràcies, però...—em diu— la veritat és que prefereixo quedar-me a esmorzar i anar a fer un tomb pel poble.

—Molt bé, doncs... ja ens veurem.

—Si! Si! N'estic segur company!

Surto del casc antic de Calahorra en direcció a la Glorieta Quintiliano (ajuntament) i després viro a la dreta pel Paseo del Mercadal (terrasses King Size).

Allà, un cop més, haig de demanar ajut per sortir de la ciutat i adreçar-me cap Murillo de Calahorra, la següent població.

És curiós, però... quan he pidolat ajut a una noia per orientar-me, aquella jove, que m'ha atès amb tota l'amabilitat possible, m'ha recordat a una entranyable amiga de joventut. Això no hauria de ser res més que anecdòtic... bé, al món hi ha molta gent que s'assembla. El més curiós del fet és que aquella noia és calcada a la meva amiga, però... de jove. Jo, que estic d'allò més embadalit amb la semblança d'aquella mossa, gairebé sóc a punt de preguntar-li si vol que l'aculli en adopció.

Tocant de peus a terra i fent-li cas a la meva bonica i alhora tendra contertúlia, per fi replego el camí correcte en direcció a Murillo de Calahorra.

Seguint de nou les interminables vies del tren en direcció nord/oest, arribo altra vegada a la frontera de les comunitats de La Rioja i Navarra. Hi passo per sobre i alhora faig el mateix (aquesta vegada per sota) amb l'autopista AP-68. Allà, segueixo pel costat esquerra de l'anomenada via fins a Alcanadre, lloc que recordo perfectament perquè fa dos anys hi vaig replegar una "pájara" monumental.

Surto del poble, on per cert, hi ha una cooperativa que té uns vins excel·lents, per anar a buscar la LR-348 primer, i la LR-260 més tard. A continuació i una vegada superada de nou l'autopista AP-68, m'enganxo al voral dret de la carretera N-232 en direcció a Logroño. A mig camí però, de la capital de La Rioja, i havent-me cansat de tanta carretera, viro a la dreta per anar a buscar el petit poble d'Arrúbal.

Hi arribo i el supero en un tres i ni res. Després li toca a Agoncillo, petit poble de gairebé mil habitants i que coincideix el meu pas amb una festa medieval que té potes enlaire tot el veïnat.

A la dreta, el fantàstic Castell d'Aguas Mansas (segles XIII-XIV) amb la Creu de Calatrava a la seva portalada, observa com es desenvolupa la fira; parades d'artesania, aus de rapinya (fins i tot un voltor), vestimenta medieval, estendards, dones amb escots pronunciats, tendes de campanya multicolors, jocs malabars, etc, li donen a la fira un deliciós i pretèrit ambient.

—M'hi paro una estona—penso alhora que recalco la burra a un fanal— no em queda gaire per arribar a Logroño. A més, val la pena gaudir d'aquestes fires medievals; mai se sap què o a qui pots trobar-hi.

—Fent el Camí de Sant Jaume?—em preguntar un bufó de la cort.

Aquest, amb la vestimenta verda, els picarols típics de l'època penjant-li de les mànigues i jugant amb les virolades bitlles de fusta, m'explica que ell també el va fer (a peu) fa uns quatre anys (va sortir de Roncesvalles), i que es mor de ganes de tornar-hi.

Després de fer-la petar una bona estona amb rerafons del Camí i la fira medieval, m'acomiado del col·lega de La Rioja (el bufó) i segueixo el meu periple en direcció a Logroño.

A partir d'allà, i amb la ferma l'esperança d'incorporar-me a l'autèntic Camí de Sant Jaume (el Camí Francès) i les seves llegendes, amb tota seguretat tornaré a assaborir aquelles sensacions tan genuïnes. Aquelles sensacions, les mateixes que l'any 2009 em van fer gaudir d'allò més, i que per cert, fins el dia d'avui encara no he aconseguit retrobar, de ben segur que em faran revifar l'esperit.

Quan surto d'Agoncillo, altra vegada el camí em porta fins a la carretera N-232, on hi trobo dos ciclistes que s'ofereixen per acompanyar-me fins a la capital de La Rioja. Aquests ciclistes, d'uns seixanta-cinc anys i amb una experiència molt gran de la zona, em diuen; —Si vols t'acompanyem per un camí molt maco.

—Però... és el Camí de Sant Jaume?—els-hi pregunto.

—Crec que no—em responen— però és més agradable de ciclar, i a més et portarà al mateix lloc.

Jo, que no sabia si fiar-me d'ells (n'hi ha un que porta la bandera espanyola al quadre de la bici i em mira de reüll), finalment accepto el convit i els segueixo...

—Veig que ets Català—em pregunta un d'ells— no només per l'accent (alguns no ens podem amagar), ho dic per la bandera.

Com que de cap de les maneres he volgut amagar l'adhesiu del meu burro Català, el que porto al tub diagonal de la bici, li dic; —Si! De Girona!

—"¿De dónde...?"

—De Gerona!

—De Gerona! Vale, vale! No te había entendido.

— ¿...?

De totes maneres, i sense haver parlat de política en cap moment, aquells avis... (els anomeno avis, però la veritat és que estaven molt forts els maleïts; em van fer suar de valent) Com deia; aquells "yayos", m'han escortat molt amablement fins a l'entrada de Logroño i m'han aconsellat on poder fer nit.

—Encara és molt aviat—els hi dic gemegant (no vegis quin ritme)— és gairebé segur que segueixi fins a Navarrete o Nájera.

M'acomiado dels ciclistes de "La quinta del biberó" i enfilo cap a Logroño molt animat. No només el temps, que de moment sembla que respecta la troballa del "Puente de piedra" (lloc per on passen els pelegrins que venen de Roncesvalles), també és el fet d'incorporar-me al Camí en si, el de veritat, el Camí de les estrelles. Ara, en aquest moment, a les portes de la ciutat, me n'adono que "la festa" acaba de començar. No només és el garbuix típic d'una gran ciutat a la que s'ha d'afegir la "marabunta" de peregrins que hi circulen amunt i avall (es barreja els que n'entren amb els que en surten), és l'ambient en si el que et replega i et fa seu.

En aquesta memorable i alhora vella ciutat, en la que tot gira al voltant dels pelegrins i el Camí de Sant Jaume, i ben al contrari del que havia aconseguit fins aleshores, no hi trobo lloc per l'ensopiment.

Per fi, després de nou solitaris dies de travessa podré gaudir de la companyia d'altres persones. No només dels que van em bici, que son molts però no la majoria, també dels que ho fan (o intenten) aconseguir la seva fita a peu, arrossegant l'enorme motxilla cap a l'oest. Sempre cap a l'oest.

Creuo la capital de La Rioja sense cap entrebanc, trobant infinitat de monuments, fites, esglésies i una gran quantitat d'al·lusions al Camí que aconsegueixen que m'engresqui d'allò més.

—Per fi!!! Aquest és l'ambient que més assaboreixo a les grans ciutats.

Això si, només temporalment.

De totes maneres, i això ho dic amb el cor a la ma, fora dels nuclis urbans, prefereixo la tranquil·litat de ciclar amb l'única companyia de la natura i els meus pensaments.

Passo pel carrer Rua Vieja, on trobo la Font dels Pelegrins i la caòtica Església de Santiago (segle XVI), lloc on vaig fer nit dos anys enrere (massificada) i que si puc evitar-ho, no penso tornar a trepitjar.

—Comença a ploure!!! Quina ràbia!!!

Surto de la metròpoli travessant un parc molt concorregut i que no recordo en absolut. A continuació, i sempre sota un minso i alhora persistent plugim, em dirigeixo cap al pantà de La Grajera i la seva àrea recreativa, lloc on paro a refer-me de l'envestida dels avis d'Agoncillo i a menjar quatre galetes farcides de xocolata.

—No ho entenc... està ple d'asiàtics!!! No sé si son xinesos, coreans o japonesos... però està plegat!!!

Després del most sota la pluja i d'haver donat un descans a les meves cames, enfilo per uns corriols molt macos (encara sóc al parc) i creuo un parell de basses amb ànecs.

Surto del parc per una pista amb un desnivell considerable. Un desnivell que gairebé aconsegueix que les galetes, totes, tornin al seu lloc...

Arribo a Navarrete (aquest poble sempre em fa pensar en el meu amic Emili) on em trobo de cara amb un casament a l'església de l'Asunción (segle XVI). Allà, on tothom va vestit de vint-i-un botó, la "penya" se'm queda mirant com si fos un animal en vies d'extinció (s'ha de dir que estic ple de pols i moll com un ànec. A més, a les alforges hi ha tres bosses d'escombraries posades hàbilment perquè no es mulli res. Vaja!!! tot plegat fa un "cante...").

A l'esquerra, un carrer més avall (el poble està construït en un turó), hi veig un bar que promet...

M'hi assec amb la intenció de menjar un parell de pinxos i una cervesa.

A la meva vida, i n'he provat de tot tipus i en diferents llocs del món, he tastat una "birra" tan bona com aquesta (quina ràbia!!! No recordo la marca!!!). Acompanyada d'un parell de pinxos; un de pebrot vermell farcit de bacallà i un altre de morcilla d'arrós... Déu meu!!! He gaudit d'allò més. Gastronòmicament parlant, com no ho he aconseguit en nou dies de travessa.

Mentre em carrego el tiberi i la cervesa, al bar, sembla que de cop i volta s'hi genera un holocaust; tota la gent del casori és aquí!!! —Deu ser el bar de moda—penso— o el més econòmic del poble. No sé, però la veritat és que això s'ha emplenat de ferotges comensals que pel que sembla no volen esperar l'hora de dinar.

Aclaparat davant de tan de vestit d'etiqueta i corbata i llavis color carmí, decideixo marxar a corre-cuita d'aquella gentil taverna. Per sort, la primera mitja hora, i això s'agraeix, l'he pogut gaudir amb l'única companyia (com a mi m'agrada) de la teca i un diari local.

Surto de Navarrete amb la panxa més o menys plena en direcció a l'N-120. Allà, després d'haver superat el cementiri i d'haver-me posat de nou l'impermeable de color taronja (sembla que en qualsevol moment tornarà a ploure), agafo una bonica pista que evoluciona pel bell mig d'unes vinyes. És just en aquell moment, allà, sota aquella olivera, quan els déus s'emprenyen amb mi i deixen caure el cel sobre meu; no només la forta pluja m'està deixant amarat (tinc l'impermeable esquinçat), a poc a poc un mantell de boira ho està cobrint tot.

Quan porto un quart d'hora allà sota i veient que la pluja no s'atura, decideixo seguir... —Ja no vindrà d'aquí—penso, emprenyat— ja falta poc per arribar a Nájera.

Arribo a l'Alto de San Antón (670 m.) on passo per un corriol ple de fang flanquejat per apilaments de petites pedres de riu. Les rodes de la burra, que per cert, de tan de fang semblen dos Donuts de xocolata gegants, només fan que esquitxar-me la panxa, cara i esquena.

Passo per un camí molt agradable i compactat (ara, gairebé tot és baixada) entre la carretera N-120 i la població de Huércanos. Travesso el riu Yalde, el Najerilla i... per fí, amarat i plé de fang, arribo a l'antiga capital del regne de Navarra; Nájera.

Arribo a l'alberg municipal després de travessar (sota la pluja) tot el poble. Deso la burra en un racó, amarrada a un fanal (per si les mosques) i hi entro sense perdre temps (a l'alberg caben cent persones, però... quan més aviat hi arribi un ,millor).

Quan hi entro, una noia d'allò més amable em pregunta; —On has començat el Camí?

—A Girona—li dic— Sant Feliu de Guíxols.

—Ja era hora!!!—em contesta— per fi un pelegrí que no ha començat a Orreaga (Roncesvalles). Vina aquí i fes-me una abraçada!!!

—Jo, i com diuen en l'idioma de l'imperi "ni corto ni perezoso", li torno l'abraçada i li faig un parell de petons.

—"Que abrazo mas soso"—em diu— "se nota que eres Catalán".

—Si!!!—penso jo— "te vas a enterar".

Aquella noia, la mateixa amb qui la mare natura no s'havia esforçat massa, va haver de sortir de nou de la barra. Una altra abraçada per la meva part, aquesta amb més consistència i devoció, crec que la va deixar més que satisfeta. —Ara si—em contesta— mira que costa poc.

Aixecant les espatlles com si no fos culpa meva i posant-li cara d'anyell, li pregunto; —Per cert, tens allotjament per a mi, veritat?

—És clar que si!!!—em contesta— mira; me'n queden quatre. Tu mateix!

Replego els trastos i me'n vaig al final de la nau a buscar el meu recer. Pel camí, tot sortejant una infinita quantitat de motxilles, pals, roba, alforges, botes i tot tipus d'andròmines, puc observar amb tota mena de detall les descomunals destrosses a les extremitats inferiors dels pelegrins. Les butllofes, responsables la majoria dels principals problemes, les rebenten amb una agulla i n'extreuen el líquid. A continuació, i intentant no arrencar la pell de la zona afectada (si ho fan ja poden plegar), ho enllesteixen amb una gasa i un esparadrap gegant. Al dia següent, una mica de vaselina al voltant dels dits i... som-hi!

—Un problema similar el tenim els ciclistes... però en el cul!!!

Mullat com un ànec i amb una pell de gallina que comença a ser evident, començo a desmuntar les alforges amb ànsia. —Vull treure'm la roba mullada i dutxar-me quan més aviat millor—penso— no voldria pas refredar-me i arreplegar una galipàndria.

De cop i volta i a un parell de metres enrere, escolto una veu coneguda.

—¿"Que pasa chaval"?

—Àlex!!! Em pensava que no et tornaria a veure...

A partir d'aquell dia i fin que vaig arribar a Santiago de Compostela, el vaig tenir gairebé sempre al meu costat.