DIA 3 L'ESTANY -- MONTSERRAT

www.gronze.com

     

                                                                                  DIA 3

Son les vuit del matí del tercer dia de ruta. Obro els ulls i puc acreditar que efectivament, el dia d'ahir, malgrat que per un extens lapse de temps m'hagués agradat, no va ser un malson.
Intento aixecar-me del meu jaç, quan de cop i volta me n'adono que tinc les cames extremadament adolorides.

—El tercer dia sempre és determinant. Si el puc vèncer, amb tota certesa hi tindré molt de guanyat.

Em vesteixo i surto cap el balcó interior amb les alforges carregades al braç. Allà, agafo de nou l'ascensor, aquesta vegada però, em portarà fins al garatge, lloc on tinc confinada la burra.

Munto les alforges i surto molt a poc a poc del garatge de la jefa, on intento fusionar-me amb el brogit de la caldera per passar desapercebut. —Espero que la porta sigui oberta.

A continuació, i veient que tinc un forat a l'estomac d'allò més gran, entro al restaurant de la família que m'ha acollit a menjar alguna cosa (és al flanc dret). Aquesta vegada però, penso esmorzar com Déu mana (ahir vaig menjar quatre pastes i un suc de préssec més aviat batejat); Un senyor entrepà de bacó i una Coca-Cola.

Em menjo el fantàstic badall amb tota la parsimònia del món, alhora, assaboreixo per última vegada la cordialitat i consideració dels responsables del Bar Restaurant Cala Tona. Ha estat un plaer.

—Avui, m'agradaria arribar fins a Montserrat.

Per a mi, el Monestir de Montserrat te quelcom d'especial dins el Camí de Sant Jaume. No només és el punt de partida oficial de l'anomenat Camí Català (n'hi ha dos més; Coll de Panissars-El Pertús i Port de la Selva-Sant Pere de Rodes, que conflueixen a Figueres, però que ni de bon tros tenen la mateixa transcendència), ni perquè sigui un dels llocs més emblemàtics dins la litúrgia catalana, senzillament, i això ho tinc gravat a la meva memòria, va ser on vaig començar el meu primer Camí.

Aquesta vegada, en aquesta bonica travessa que intento refer, i per motius que desconec, hi ha alguns objectius que se m'han ficat al cap i que intentaré assolir. Entre ells; dormir al Monestir de Montserrat, estalviar-me el desert dels Monegros, arribar fins a Fisterra, fer nit al Monestir de Samos (entre Triacastela i Sárria, ja a Galícia), pujar a O Cebreiro sense pluja (diuen que hi ha unes vistes meravelloses) i per finalitzar, fer la baixada de la Cruz de Ferro sense tocar la carretera.

Surto de l'Estany i m'enganxo a la carretera C-59 en direcció a Moià. —No m'ho puc creure! Gairebé tot és baixada!

Ràpidament, fet que aconsegueix que arribi a pensar que avui serà un dia d'allò més profitós, arribo per carretera a Moià i giro a la dreta, cap a Calders.

La baixada continua.

Amb una lleu però inacabable inclinació del quitrà, els quilòmetres, que avui son molt més que confortables, es succeeixen molt de pressa. No és camí, ni sender, ni corriol, però no importa, ho estic gaudint com feia molt de temps.

Calders, Navarcles, Sant Fruitós de Bages, i així fins arribar a Manresa. Allà, busco alguna botiga de queviures on comprar quelcom que m'ajudi a passar el matí.

Després de perdrem un parell de vegades a Manresa, arreplego el GPS del mòbil i, ara ja per camins, arribo sense problemes a Sant Vicenç de Castellet. A partir d'aquí, no sé que nassos faig, però, no sé orientar-me de cap de les maneres. Voltes i voltes al mateix lloc, en aquest maleït i molt mal indicat encreuament múltiple, aconsegueixen que m'enfadi d'allò més i acabi agafant la C-55. M'oblido del camí i agafo aquesta carretera tan transitada com perillosa que aviat em porta sense problemes, després de suportar un inacabable i contaminat túnel, fins a Monistrol de Montserrat.

—Ja només em queden nou o deu quilòmetres per arribar al monestir—penso il·lusionat— però, quins quilòmetres!!! Tot és pujada!!!

Abans de començar l'ascensió, fet que amb tota la seguretat del món em comportarà algun "pajarrón", decideixo parar a dinar en un restaurant a peu de pujada. Allà, els responsables de l'establiment, amb una amabilitat que fins i tot m'intranquil·litza, em diuen que desi la burra al magatzem de la cuina (per si les mosques), no sigui que ara, a última hora, hagi de pujar a peu al monestir.

El dinar, que no és res de l'altre món, l'assaboreixo d'allò més. És aleshores que hi ha un fet que aconsegueix, malgrat les empipades de la jornada, que avui tingui una sobretaula propícia; puc gaudir d'una excel·lent cursa de Fórmula 1 a la televisió.

Un cop arribat a les postres i veient que no hi cab rés més a la panxa, descanso uns minuts (no voldria pas començar a pedalar amb la tripa plena) i surto cap al carrer, a veure si em toca una mica l'aire. Allà, ràpidament me n'adono que a aquesta hora (son dos quarts de quatre de la tarda) serà un problema pujar fins al monestir. La calor que fa és asfixiant. Per sort però, el vent és molt fort i em refrigerarà. Bé, això és el que penso, ara assegut en una de les taules (l'única taula) de la terrassa.

Molt a poc a poc, amb una cadència que ajuda a fer la digestió, començo a enfilar cap a dalt. Amb promptitud, fet que només fa que refermar les meves pors (i com diria en Rambo), això és un infern.

La calor, repeteixo... és asfixiant de veritat.

Amb certa continuïtat, i això vol dir cada cinc o sis revolts, haig de parar a refrescar-me, no només la gola, que ràpidament se seca d'allò més, també el cos que està perdent líquids a tota velocitat. Agafo un dels bidons d'aigua de la burra, que per cert, l'he carregat d'aigua fresca al restaurant, i me'l llenço al damunt de la closca, baixant a continuació el líquid element cos avall apaivagant si més no una mica la meva canícula.

Hi ha una noia que puja a peu (sembla"guiri"), i que està socarrimada com una gamba de Palamós a la planxa, que gairebé puja més ràpid que jo.

Les corbes es succeeixen molt a poc a poc. Les veig totes iguals. És més, gairebé juraria que son bessones. Miro amunt, i malgrat que sé que els quilòmetres passen, sembla que les agulles de la serralada, la meva referència, no es mouen del seu il·lustre emplaçament.

Quan ja porto més del cinquanta per cent, a la dreta, sota l'ombrívola protecció de la flora, hi trobo una font que em "preserva la vida". Aparco la burra en aquell recés de frescor i em llenço literalment sota el doll.

Un quart d'hora més tard i veient que m'he recuperat una mica, agafo de nou la bici i començo a donar-li als pedals. Ara, a gairebé dos quilòmetres i escaig del monestir, a la dreta, hi trobo la carretera que demà al matí em portarà cap a Tàrrega, el meu següent destí.

Arribo al pàrking d'autobusos. Això, si no recordo malament, vol dir que ja hi sóc a prop. Passo pel costat dret de la barrera de control i enfilo, amb molt de goig i satisfacció, cap a un dels destins més importants del Camí de Sant Jaume.

Per fi! Ja hi sóc! El Monestir de Montserrat.

És ple de gom a gom.

La gent, turistes de totes les nacionalitats possibles (molts de japonesos), em miren com si fos un animal en vies d'extinció; brut, suat i amb la cara desencaixada per l'esforç, em dono per al·ludit.

Baixo de la burra (per avui ja està bé de pedalar) i em barrejo amb la multitud, observant sense comprar, igual que la majoria, el reguitzell de parades d'artesania que hi ha al carrer principal.

Abans de res, i veient que el temps comença a canviar (fa molt de vent), em llenço a tort i a dret a fer fotografies per a la posteritat.

La noia responsable del Centre de Coordinació Pastoral m'ha dit; al Monestir de Montserrat sempre hi ha lloc pels pelegrins. A continuació, i sempre després d'haver segellat la credencial, m'ensenya els allotjaments reservats per a nosaltres. Aleshores, amb una formalitat, educació, i unes ganes de fer bé les coses digna d'admirar, em fa saber com funcionen els esdeveniments en aquest lloc tan especial.

Una habitació preparada per a vuit persones per a mi sol!!! Quin luxe!!! És més, no només podré dormir orfe, sinó que, a més a més, puc entrar-hi la burra sense que molesti a ningú. Només hi ha un petit inconvenient; haig de pujar una vintena d'esglaons!!! A Sant Feliu de Pallerols, fa un parell de dies, quan vaig portar la bici a arreglar el raid trencat, el noi del taller em va preguntar quan pesava la burra sencera. —No tinc ni punyetera idea—li vaig contestar. Sense pensar-s'ho dues vegades, el col·lega, entre lliçó i lliçó de com fer el millor Gin-Tònic del món, va agafar una bascula de sostre i la va penjar com si fos un pernil; —No podem saber-ho—em diu—la bascula només pesa fins a vint-i-vuit quilos. De totes maneres, jo crec que tot plegat deu fer uns trenta...

Ara que ho penso, per sort la trencadissa del raid va ser quelcom aïllat.

L'aigua de la dutxa està bullint!!! Gairebé és insuportable!!!

Em dutxo com puc, ja que la alta temperatura de l'aigua (impossible regular-ho) només permet fer-ho a petites estones, d'uns set segons aproximàdament.

Em poso la roba de "bonito" i em llenço a recórrer tota la zona comercial, quan de cop i volta i amb una cadéncia frenética, totes les campanes alhora començen a redoblar en un aparent desgavell de coordinació.

—Déu meu, quin escandol!!!—penso— deu ser l'anunci de quelcom que s'esdavé important. No m'ho vull perdre de cap de les maneres.

Em dirigeixo cap a on sonen les campanes, és a dir, a la porta principal de la basílica. Allà, esparverat davant de tanta ostentació (a mi m'ho sembla), busco un lloc on poder asseure en silenci.

Fins aleshores, i puc dir que en vaig contemplar un munt en el meu primer Camí de Sant Jaume, les meves visites a les esglésies, catedrals i altres llocs de culte catòlics, senzillament es limitaven a minvar la meva ignorància arquitectònica. Però, haig de dir que, desde que he ensopegat amb aquesta superba església, quelcom a la meva perspectiva de la vida ha canviat.

Estic dret en un dels bancs, més o menys cap a la meitat de la nau. A l'esquerra, a una alçada considerable, el formidable orgue ho domina tot a plaer. Al fons, sobre l'altar, en una urna de vidre, la Moreneta em dóna la benvinguda alhora que em convida a asseure en pau i presència d'esperit.

De cop i volta, i això ho dic literalment, els pels se'm posen de punta. L'orgue, que fins aquell moment havia estat en sepulcral silenci, comença a deixar escapolir les seves freqüències més baixes.

Déu meu! Quina sensació! Sembla que tot s'hagi d'esmicolar. Les voltes, que reflecteixen i amplifiquen les notes amb reiterada magnificència, em dóna la sensació que juguen amb el subconscient de les persones empenyent-les al context diví.

Ara, quan ja porto estona que semblo un porc espí, l'orgue, que segons sembla és el centre del món, comença de nou a bramar. Aquesta vegada però, ho fa utilitzant unes freqüències molt més altes que les de fa una estona.

Uns minuts després, i sent per a mi una agradable sorpresa, l'escolania m'obsequia amb un cant coral que m'esgarrifa d'allò més. Fantàstic! Mai hagués arribat a pensar que avui, amb tot el que he arribat a patir a la pujada del monestir, tindria un premi d'aquestes característiques.

Gràcies!

Vull subratllar un fet; dormir al Monestir de Montserrat té el seu encant.

No ho sé! El fet és que quelcom en mi ha canviat. No sé si per bé o malament, però ha canviat.



GR-99 Vorejant l'Ebre

Camping Fraga



Camping Fraga