DIA 12 HONTANAS -- CARRION DE LOS CONDES

Fromista (Església de Sant Martín)

                                                                               DIA 12

                      Sortim de l'esquifit i alhora avorrit poble d'Hontanas sota un dèbil però persistent plugim. Ho fem, ja amb l'impermeable posat i les alforges protegides, per la portalada d'aquest magnífic alberg que ens ha acollit com si d'un hotel de cinc estrelles es tractés.

Ens dirigim, un cop ens hem acomiadat del nous amics pelegrins, cap a la romana localitat de Castrojeriz.
Avui, només sortir del poble, ens adonem que serà un dia d'allò més feixuc per a les nostres extremitats inferiors; els camins, que durant tot el dia d'ahir estaven més o menys compactats, avui estan tan amarats d'aigua (ha plogut tota la nit) que pràcticament son intransitables en bicicleta.
Arribem a una cruïlla, a la sortida de la vila, on tenim la possibilitat de seguir pel camí marcat (a les dotze), o bé virar a l'esquerra i agafar una carretera que ens portarà (sense embrutir-nos de fang) fins al derruït Convento de San Antón.
Aquest malaguanyat patrimoni cultural del segle XV, té l'estranya peculiaritat que la carretera li passa pel mig i et permet gaudir de les voltes gòtiques a l'aire lliure. És... senzillament sorprenent.
Seguim pedalant, ara ja sense la maleïda pluja que fa un parell de dies que ens fa la guitza.
Entrem a Castrojeriz, on a l'entrada, hi trobem La Colegiata de la Virgen del Manzano (segle IX) que ens dóna la benvinguda i ens anima a admirar els seus vestigis romànics.
Travessem el poble en pocs minuts (dona la sensació que volem recuperar el temps perdut ahir), i ens dirigim cap a l'Alto de Mosterales, on recordo que fa un parell d'anys hi vaig "deixar les banyes" intentant pujar-hi sense baixar de la burra.
Tremenda pujada, és la que es veu a distància...

—Anem per carretera—gairebé li exigeixo a l'Àlex— t'asseguro que pujar-hi és una putada. És més, tenint en compte com estan els camins, estic segur que l'haurem de fer tot a peu... tu mateix!!!

—No, no!!! M'ho crec—em diu— anem per on vulguis.

Després d'aquest petit exercici de confiança per la seva part, arribem a la sortida del poble i virem a la dreta per una carretera poc transitada.

Seguim ciclant cap el nord/oest per espai d'uns quinze relaxants minuts. Ara, altra vegada sota una fina pluja que només fa que tocar la pera, arribem a una vila amb un nom d'allò més curiós; Castrillo de Matajudíos.

Després de les fotografies de rigor al costat del rètol del poble, hi entrem i girem a l'esquerra en direcció a Itero del Castillo, lloc on m'imagino que podrem connectar amb el camí original. Allà, efectivament, a uns pocs i benvolents quilòmetres i després de travessar el Riu Pisuerga per un pont, arribem a Itero de la Vega a través d'una bonica i solitària carretera secundària.

Per cert, m'agradaria esmentar que al haver canviat la ruta degut a la gran quantitat de fang que hi ha a les pistes i camins, ens hem perdut el magnífic pont romànic que separa les províncies de Burgos i Paléncia; El Puente Fitero.

Les sagetes grogues!!! Hem recuperat el camí...

Ara, un cop superar el Canal del Pisuerga, altra vegada viatgem cap a l'oest, en direcció a Boadilla del Camino.

Circulant un parell de quilòmetres per unes pistes que sembla que estan en més bones condicions, arribem a la superba obra d'enginyeria del Canal de Castilla. Allà, i pedalant en paral·lel per aquella bonica i alhora exultant llengua d'aigua, per cert, envoltada de vegetació, podem gaudir d'una bona estona de comunió amb la natura.

La fantàstica església romànica de San Martín (segle XI) ens dóna la benvinguda a Frómista i ens convida a entrar en una botiga de records que hi ha al flanc dret. Allà, l'Àlex, mogut per la necessitat de comprar sabó i un parell de coses més, hi entra a fer una ullada i a xafardejar una mica. Alhora, jo que passo d'entrar-hi, em desfaig en elogis i adjectius cap a l'església de San Martín, que la miri com la miri, em dóna la sensació que és la més bonica (llevat de la magnífica Catedral de Burgos) de las que m'he trobat pel camí.

Fromista, Poblacion de Campos, Villarmentero de Campos, Revenga de Campos, Villalcázar de Sirga, son algunes de les viles on arribem tot pedalant pel flanc dret de la carretera comarcal P-980. Aquest plàcid camí, que per cert, circula en paral·lel a l'esmentada carretera, aviat ens portarà fins a Carrión de los Condes, el nostre destí.

A la vila, potser la més famosa del Camí a la província de Paléncia, hi ha uns quants allotjaments que ofereixen els seus serveis als soferts pelegrins; l'Alberg Parroquial, l'Hostatgeria de Pelegrins, l'Alberg Juvenil, l'Hostatgeria Real, etc.

Li comento a l'Àlex, el meu infatigable company d'alforges, que fa un parell d'anys també vaig venir a morir en aquest poble, i que si li sembla bé i no té res pensat, conec un lloc on on estarem d'allò més bé; L'alberg Espíritu Santo.

Aquest local, regentat per monges, no només és ampli i molt econòmic, també disposa de tot tipus de serveis; centre internet, lloc on rentar la roba i estendre-la, quadre per a les burres, pista de basquet, etc. A més, està gairebé al bell mig del poble, el que facilita que puguis anar a menjar quelcom en un dels molts bars i restaurants que hi ha a la zona.

Abans d'anar a buscar l'allotjament, però, hem anat a dinar en un bar on hem fet amistat amb la cambrera, que per cert, està embarassada i a punt d'esclatar, i la jefa del local, totes dues molt atentes i agradables.

No cal dir que ens hem posat com "el quico", veritat?

A continuació, i havent vist que les ganes de ciclar de cop i volta havien volat com per art de màgia, decidim quedar-nos definitivament en aquest poble.

Avui només hem fet cinquanta-cinc miserables i esquifits quilòmetres de camí. De totes maneres, la veritat és que poc importa. Quelcom ens diu que ens hem de quedar a Carrión de los Condes a fer nit.

Després de dinar, d'haver fet amistat amb aquelles dues dones del bar i d'haver fet un tomb pels voltants del poble, decidim anar a buscar l'Alberg Espíritu Santo abans que ens preguin el lloc. —Em sembla recordar que és per aquí... no, per aquí no és, per allà... bé, la veritat és que no recordo el seu emplaçament.

Un cop haver fet un parell de voltes amunt i avall, per fi, i després de d'una cursa amb un parell de pelegrins que van a peu (deuen pensar que només queden dues places), hi arribem d'allò més acalorats.

—Si! Si! Cap problema!—ens diu la monja encarregada de les admissions— hi ha lloc per a tothom, nois. Heu arribat molt aviat.

Després de pagar la mòdica quantitat de... bé, crec que han estat cinc euros (que estaria pensant), ens acomodem en el nostre cau i ens llancem a la dutxa (per separat) per treure'ns de sobre la cascàrria de la travessa.

Mentre ens estem vestint, ja a l'habitació comuna (aquí no hi ha lliteres, son llits col·locats en bateria a ambdós costats de la nau), veig que sen's acosta una monja d'uns seixanta anys amb una faç d'allò més afable, i pel que veig, amb ganes de d'orientar-nos espiritualment i de parlar del dogma contemporani.

Allà, mentre ens està instruint amb la història recent de l'Església Catòlica, de cop i volta ens deixa anar una pregunta; —Us he donat una medalla?

—Medalla...? Que vol dir?

—Si, és l'ensenya de la Verge Maria que...

Aquella monge, per cert, molt més que agradable, ens va fer una mica d'història de l'origen d'aquella medalla. Aleshores, després de dir-nos que amb tota seguretat ens protegirà de les adversitats, ens pregunta quants membres hi ha a la nostra família. —Un—diu l'Àlex— sóc jo sol. (M'imagino que es va adonar per on anaven els tirs i va pensar que amb una ja en tindria prou). —I tu?—em pregunta a mi.

—Bé, a casa som tres—li dic— però, no crec que...

—Espereu-me aquí, nois. Ara vinc!

Si! Si! Deu minuts més tard, i com qui no vol els fets, aquella dóna es presenta de nou davant nostre amb quatre medalles de la Verge Maria. —Teniu, nois—ens diu— repartiu-les.

Confós, recordo perfectament com ens va instruir i amb quina devoció ens va obsequiar amb aquelles petites medalles.

Val dir que, des d'aquell moment i fins que varem arribar al nostra destí, tant l'Àlex (penjada al coll) com jo (penjada a la bossa del manillar), vam portar sempre a sobra aquella ensenya.

Acabem de sortir de l'alberg, ja vestits de "bonito", quan passem pel davant de l'església romànica de Santiago (segleXII) i fem una parada tècnica per gaudir de la seva façana. És just en aquell moment que ens adonem que allà dins, amb un volum que convida a assaborir-la, se sent música de litúrgia.

—Hi entrem o què?—li comento a l'Àlex— em ve de gust anar a missa.

—A missa? Que potser t'has begut l'enteniment?

—No ho sé, noi... tanta espiritualitat m'està estovant.

Dit això, abdicat, accedeix a entrar-hi sense cap mena de recança. —Entrem-hi—em contesta amb rotunditat.

Asseguts i en silenci, amb la il·luminació tènue però concentrada en llocs concrets de l'arquitectura i amb la suau música de cerimònia (piano), aconseguim (al menys jo) un estat de relaxació excepcional. Em sento bé. Molt bé.

Amb l'ànima compungida per l'acústica de les voltes i l'armonia de les notes del piano, sortim de l'església per fer un parell de "birres" en un dels molts bars que hi ha a la plaça de l'ajuntament. Al costat dret, just a l'entrada de l'esmentada plaça, hi veiem un rètol que convida a visitar una galeria d'art. —I a més a més, gratuït—li dic— que potser encara ho dubtes?

—Vinga! Va! Som-hi!

Entrem a la galeria, on per cert, no hi havia ningú més, i...

—Bona tarda—ens diu la responsable de l'espai— si teniu alguna pregunta...

—Gràcies, gràcies.

L'exposició en si, si no fos pel fet que feia molt de temps que no trepitjava una galeria d'art, no tenia res d'especial. Però... bé, ja sabeu que quan fas el Camí de Sant Jaume, gairebé tot surt del seu context.

Una dotzena de figures, totes elles humanes i d'un material més aviat fosc, ens escodrinyen mentre mirem les fotografies dels personatges il·lustres de la vila. Allà, enmig de tot aquells retrats d'èpoques contemporànies, tinc la brillant idea de preguntar-li a la responsable de la galeria què és, això...

Déu meu!!! Maleït sigui el moment que vaig pensar demanar-li res a aquella dona.

—Més de mitja hora!!!

—Més de mitja hora ens ha estat agredint amb una loquacitat innecessària!!!

—Si li tornes a preguntar res et dono un mastegot—en diu l'Àlex— fes el favor de mossegar-te la llengua, val?

Un cop aconseguim escapolir-nos de d'aquella dona (empresa difícil) que no calla ni a sota l'aigua, decidim anar a sopar abans que ens tanquin la porta de l'alberg (22'00h).

—I on anem, nen? Que vols menjar per sopar?

—Anem a veure si ja ha esclatat la prenyada?

—Som-hi!!!

Doncs si, un cop més tornem al restaurant on hem dinat i on tan bé ens han tractat, tant la jefa com la noia que està a punt de parir. Bon profit.